Justícia a la catalana

Veient com els govern espanyol fa i desfà amb l’Audiència Nacional amb la més absoluta impunitat i fatxenderia, no hem pogut deixar de recordar una institució pròpia del nostre país (des de 1493 fins al 1716) que vinculava Catalunya amb el seu sobirà: la Reial Audiència.

[temps: 7 minuts]

De la mateixa manera que el Regne d’Aragó i el Regne de València, el Principat i Comtats (nom oficial de Catalunya abans de 1659) tenien un Tribunal Suprem, anomenat la Reial Audiència (o Reial Consell).

A diferència dels dos regnes, la “nostra” institució era el màxim òrgan d’apel·lació, és a dir que no es podien fer recursos perquè el fet jutjat es tractés fora del territori català, ni tant sols a la Cort de Madrid. Aquesta era una de les bases sòlides de la sobirania de l’Estat Català d’aleshores.

La tradició jurídica catalana havia generat tota una sèrie d’institucions. Deixant de banda el monstre antinatural del Sant Ofici (la inquisició castellana) importat pel mateix Ferran II, les dues administracions i fonts de poder al nostre país eren d’una banda “les de la Terra” (la Generalitat, els consells municipals –com el Consell de Cent de Barcelona -, i els capítols catedralicis) i d’altra banda “les del Comte” (el Virrei o Lloctinent; el Governador General; la Reial Audiència, i els oficials menors: els veguers i batlles). Tot l’edifici institucional havia estat dissenyat per Ferran II i els seus assessors (molts aragonesos i alguns catalans i valencians), amb prou encert com per mantenir un cert equilibri d’interessos durant més d’un segle i mig.

La funció de la “Reial Audiència” (o Consell Reial), a part de les pròpies de qualsevol tribunal, era la de resoldre les denúncies sobre la “constitucionalitat” de les actuacions dels oficials del rei o dels oficials de la Generalitat o els Consells Municipals. Uns i altres es denunciaven mútuament i els plets anaven fent. La prova de la seva eficàcia, als inicis, és que no hi havia classes socials diferenciades, clans, que exercissin els càrrecs dins la Generalitat, el Consell de Cent o la Reial Audiència. Les mateixes famílies i els mateixos juristes podien anar fent carrera saltant d’institució en institució, amb la finalitat d’obtenir finalment un càrrec al Consell d’Aragó (el ministeri de Madrid destinat a assessorar sobre els assumptes dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó).

El verí que va acabar traient la legitimat a la institució fou la seva funció (inicialment accessòria i finalment principal) d’assessorar el Virrei en les seves funcions de govern. De mica en mica, el tribunal es va acabar convertint en una mena de contrapoder, en una mena de Govern a l’Ombra que competia directament amb el Govern de la Generalitat. Al 1639 quan, fruit de les maquinacions del comte-duc Olivares, la guerra amb França va arribar a les fronteres catalanes la perversió d’aquesta institució va arribar al seu punt màxim.

Abans d’aquesta guerra en algunes ocasions el Virrei de torn havia nomenat a alguns dels jutges com a caps de partides de soldats i sometents per anar a caçar bandolers. Ara, amb la conquesta francesa de la fortalesa de Salses, el Virrei Santa Coloma va obligar els jutges a dirigir escamots d’extorsió contra la població. Els va fer sortir tots de Barcelona, escampant-los per tot el Principat i Comtats. Els va ordenar d’actuar per damunt de les lleis del país, i mentint com si fossin els banquers o polítics d’avui dia. Els pocs que tingueren objeccions foren enviats a Madrid, però la majoria va participar de l’escarni fins que al febrer de 1640 els francesos van rendir-se i abandonar el Rosselló.

Però el mal ja estava fet. El procés de decadència i de submissió al poder del rei havien tret tota credibilitat al tribunal. És més: havien despertat l’odi del poble. I ho van pagar car. Olivares va decidir que malgrat la retirada francesa les tropes castellanes i mercenàries seguissin en territori català. Al juny de 1640 va esclatar a Barcelona l’anomenat Corpus de Sang. Una revolta formidable.

Si repassem la lletra de la cançó original que la tracta ens diu:

A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,

entren com a segadors / com eren a temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.

En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.

Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.

Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Tal com resa la lletra de la cançó, en l’esclat de la revolta de juny de 1640 el propi Virrei  i molts dels jutges de la Reial Audiència van ser perseguits pel poble enfurismat i foren linxats, o es van haver d’amagar. Dels que no s’escapoliren de la Ciutat Comtal, molts d’ells serien caçats i assassinats després al desembre de 1640, quan Tortosa havia estat ocupada per l’exèrcit de repressió enviat pel rei de Castella (a qui aleshores el Parlament Català ja havia retirat el títol de Comte de Barcelona).

Un cop resistida la primera envestida castellana (en la Batalla de Montjuic, de 26 de gener de 1641) i durant l’aliança amb la Corona de França, la Reial Audiència va canviar el nom a Reial Senat i va ser ocupada per persones afectes al rei de França, que ja es va cuidar prou de crear un partit de nobles i politicastres que l’estimessin més a ell que no pas a Catalunya. En caure Barcelona en mans castellanes, al 1652, la institució es va restituir a la manera castellana. Des d’aleshores mai va deixar de ser un òrgan més subjecte a la voluntat del rei de Castella que no a la fidelitat a les lleis de la Terra. Mai va recuperar la presumpta equanimitat que havia estat el seu origen.

Bona prova d’això és que el propi Felip V (IV de Catalunya), en les corts borbòniques de 1701 (que va fer aconsellat i mig-obligat pel seu astut oncle, el Rei Lluís XIV) va acceptar la creació d’un nou Tribunal, superior a la Reial Audiència. Seria el Tribunal de Contrafaccions i estaria composat, a parts iguals, per membres de la Reial Audiència i jutges nomenats pel Govern de la Generalitat. Al 1705, amb les Corts austriacistes del nostre Carles III, les facultats i funcionaments d’aquest Tribunal serien regulades amb certes millores a partir dels quatre anys d’experiència en el seu funcionament sota règim borbònic.

La victòria de la barbàrie, al 1714, significaria l’abolició Tribunal de Contrafaccions i la major part d’institucions i lleis catalanes. El tribunal amic del sobirà, la Reial Audiència, sobreviuria amb modificacions específiques, fins al 1820. De fet el clàssic Decret de Nova Planta que tots coneixem, no és sinó la modificació de la planta de la Reial Audiència de Cataluña. Con “ñ”.

Llàstima que els governants no en prenguin nota, de la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *