[Arguments] De la fal·làcia de l’Equiparació

En els darrers temps s’ha posat de moda una falsedat, especialment entre aquells que volen semblar “equidistants” o desapassionats, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta moda és la de equiparar SEMPRE i en QUALSEVOL circumstància dos bàndols enfrontats. Per ells sempre n’hi tant d’un com de l’altre. Si un és violent l’altre també ho és… i en el cas que no ho fos, doncs… “SEGUR que també ho serà”.

Apa, entoma-la!

[Temps: 4 minuts]

Una mirada un poc crítica veurà aviat que no és cap exercici de raonament: és una simple fal·làcia per escombrar cap a casa i simular una pretesa objectivitat.

Deia que en els darrers temps està en voga, i això no vol dir que l’artifici no vingui de lluny. Només cal veure la visió que transmeten els manuals d’història del Règim del 78 sobre la Guerra Civil Espanyola, que ràpidament va ser assumida i difosa per la cultura: novel·les, sèries, cinema…

El discurs oficial diu que era una guerra entre iguals… és més, entre germans. L’any passat es va estrenar la pel·lícula catalana “Ebre, el bressol de la Batalla”. Doncs bé, l’actriu principal al cap de pocs segons d’entrevista al telenotícies ja va disparar el tòpic. Encara avui la sento “va ser una guerra entre germans”. El cap se’m va revoltar: “Guerra entre germans? Però què diu ara?”; “...entre germans de qui? …els germans es comporten així?

Es perfectament possible que hi hagués alguns casos aïllats de famílies dividides, però REDUÏR el conflicte a un brega familiar, amb el tot vessament de sang, la repressió i el dolor de tanta i tanta gent… em sembla molt i molt frívol. Aquells generals, capitans i fins i tot capellans genocides no tenien germans o tiets al bàndol republicà. I si els hi haguessin tingut… pobres d’ells.  La història post-Transició s’erra: voler pacificar o perdonar està bé,  però mentir amb aquest desvergonyiment és una mala base de la qual alçar-se.

No eren dos germans. Un dels bàndols era l’exèrcit: els militars (excepte la flota). L’altra la gent corrent: oficinistes, carnissers, carters, paletes, tramviaires, etc..

Un bàndol estava ben proveït d’efectius i armament, i del més modern. L’altra vivia bloquejat per les presumptes potències democràtiques de l’època i fins al final del conflicte es va nodrir d’homes i dones sense coneixements militars.

Aquell exèrcit traïdor (al jurament de fidelitat a la pàtria) van desembarcar a la Península assassinant, perseguint, violant, empresonant i reclutant a la força. Era una força aparentment imparable i això va disparar una reacció terrible en la rereguarda republicana, que en cap moment va estar al nivell de la feixista. Les matances de Badajoz, de Granada, de la carretera de Màlaga, de Gernika, el bombardeig constant de Barcelona… no van tenir cap parió (afortunadament) des del bàndol republicà. És que ni tant sols es va plantejar.

Com es pot pretendre que eren iguals? Que eren equiparables?

Bàsicament forçant la situació per fer-hi cabre la teva teoria d’equiparació automàtica, passant pel sobre de fets i dades. Eren equiparables perquè així ha de ser. I punt.

Si traiem el vel de l’equiparació i mirem els fets, la Guerra Civil espanyola va ser una carnisseria perpetrada per l’exèrcit espanyol contra la població civil. Va ser una festa dels aliats de Hitler per provar el seu armament i la seva falsa gallardia (que s’acabaria just quan es trobessin davant de militars professionals a la Segona Guerra Mundial). I encara pitjor: si al segle XIX en les innombrables guerres entre el govern central i els carlins (els que equivaldrien al bàndol nacional al 1936) en acabat el conflicte hi havia indults (i fins i tot incorporació d’oficials del bàndol perdedor a l’exèrcit oficiós), entre el 1939 i el 1978 això no va passar de cap manera. Va haver-hi un règim de terror incontrolat, una societat oprimida, fosca i trista on els guanyadors revengistes van humiliar, torturar i assassinar els perdedors gairebé fins al final. I no parlem de les famílies que encara tenen parents a les cunetes.

Insistim: eren dos bàndols iguals? Eren germans? DE CAP DE LES MANERES.

I ARA, A 27 DE SETEMBRE DE 2017, en plena acció repressiva de les forces d’ordre públic espanyoles seguim escoltant el llest de torn amb cançonetes per l’estil, en referència a l’equiparació del bàndol estatal i unionista amb el bloc independentista o tant sols el govern de la Generalitat. I aquesta aparent distància objectiva fa forat. Només cal sentir el típic indepe crèdul “en el nostre bàndol també ho hem fet malament…”. Tot falsa aparença de modèstia, uns grams d’ignorància i una baixa autoestima.

L’estat unionista, “ells”, han repartit el NO a tort i a dret. Ells han entorpit la discussió parlamentària amb demandes judicials. Ells boicotegen des del propi estat el creixement del país, coartant l’aeroport i el port de Barcelona i les infraestructures de comunicació. Ells han abusat del TC: fins i tot les decisions del parlament català que podrien ser legals al seu sedàs (i que són operatives en altres parlaments) ens les han tombat en aquella pantomima de tribunal. Ells reconeixen en la intimat haver-nos retallat la sanitat, la salut de tots, per pressionar. Ells ens porten milers de policies, que ixen dels seus pobles victorejats pels seus veïns per venir a reconquerir el Principat.

Front això… nosaltres què tenim. Urnes? Enganxines? Estelades? Gralles? Mossos indecisos? Un poc de tot això i… RES MÉS. Segur que tant és un bàndol com l’altre?

Set anys sortint al carrer centenars de milers de persones, amb ordre i cordialitat, fins i tot sense causar desperfectes ni brutícies innecessàries (a diferència de moltes celebracions esportives, inferiors en assistents). Al bàndol unionista ja hi comencem a comptar les manis feixistes, que a Barcelona en un sol cop van causar més víctimes i desperfectes que en tot aquest temps de moguda indepe. Segur que ens hi poden equiparar?

DONCS NO. A mi no em prendran el pèl. I espero que a vosaltres tampoc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *