Accés als càrrecs públics en la tradició catalana

Continuant (i tancant) les disquisicions sobre la potineria del govern espanyol en les seves martingales característiques contra Catalunya, destaca la reforma del Tribunal Constitucional a la que ens referíem en un article anterior. L’objectiu d’aquesta martingala era poder fer saltar el president electe de la Generalitat, ras i curt. La realitat, fins i tot, ha anat més enllà. I abans? com s’ho feien?

[Temps: 10 minuts]

En l’altra ocasió vam parlar de la manipulació d’un Alt Tribunal: la Reial Audiència de Catalunya, entre els segles XVII i XVIII.

Avui, tractant la mateixa època, parlarem de la degeneració del sistema d’assignació de càrrecs, tant polítics (consellers de la Generalitat o regidors dels Consells municipals (1)), com els que avui en diríem funcionarials. Que ningú s’esveri: no era cap sistema democràtic, era un sorteig.

En tot cas, tenia més garanties de legalitat i de control que no pas la designació a dit pel monarca, com s’usava a França o Castella. Com a mínim assegurava la independència dels càrrecs respecte al poder central. Un aspecte vital, si tenim en compte que la funció de molts d’aquests càrrecs era sobretot vigilar els funcionaris reials, que en la seva feina diària no violessin les lleis pròpies del Principat i Comtats.

El sistema s’havia establert en època de Ferran II el Catòlic, des de finals del segle XV. I perquè un sorteig?  Hem de pensar en els Capuletos i Montescos de Shakespeare. Era una època on les ciutats es dividien sovint en lluites de bàndols, uns certs partits que defensaven interessos “de clan”, més que no pas opcions polítiques. A la Corona d’Aragó eren molt greus, especialment al Principat i Comtats i al Regne de València. Per això el darrer comte-rei de la casa Trastàmara va promocionar el sistema de sorteig.

Els noms dels candidats eren anotats en un llibre de nom bellíssim: el Llibre de les Ànimes. Eren seleccionats conforme a la voluntat dels càrrecs sortints o —cada vegada més— mitjançant comissions més o menys neutrals. El dia de les “eleccions” es transcrivien els noms en petits pergamins, que s’enrotllaven.  Cada rodolí es posava dins d’una boleta de cera calenta, perquè no es poguessin obrir. Llavors es ficaven dins d’un saquet. Per això, sovint es parla de <<insacular>> o de <<desinsacular>>, a l’hora de posar o treure alguna persona del sac del sorteig, o de la llista del Llibre de les Ànimes. El dia de les eleccions un nen treia els rodolins encerats i així —un a un— s’anaven assignant els càrrecs.

ESCAC A CATALUNYA?

En el cas del Principat, després de la guerra dels Segadors, a part de la nefasta partició del nostre país l’altre gran mal va ser que Felip IV de Castella va decidir confirmar les lleis catalanes però reservant-se la capacitat de filtrar les persones que podrien entrar en els sortejos, en aquests Llibres de les Ànimes.

Des de 1652 la Generalitat i els Consells municipals estaven obligats a enviar la llista de seleccionats a Madrid, al Consell d’Aragó. Allà acceptaven o refusaven els candidats, i sovint n’acabaven proposant d’alternatius, en comptes dels que hi havia a la llista. En les primeres dècades encara tenien la decència d’al·legar motius polítics clars, però de mica en mica van anar posant excuses d’allò més absurdes o indecents. Al final ja no s’amagaven de canviar directament els candidats proposats per les institucions catalanes pels que volia el Comte de Barcelona (el rei castellà).

Amb aquesta modificació de les lleis catalanes, imposada per la força de les armes, el monarca castellà i els seus consellers esperaven poder castigar o recompensar els polítics catalans i així anar recol·lectant fidelitats entre les classes dirigents. En aquesta línia, una altra mesura de gran impacte era la capacitat del rei per desinsacular a algú que ja estava exercint el càrrec. Aquesta persona era destituïda i no podia ser sortejada fins que fos considerada apta per la cort de Madrid. Heus aquí una versió barroca del que avui volen fer amb Artur Mas o qui sigui que surti escollit nou president de la Generalitat de Catalunya, aquest 2015, si no fa cas de la veu dels amos de la Villa y Corte.

Addicionalment, el mateix sistema creava una «porta del darrere». Si algú no era escollit per les comissions catalanes encarregades de la selecció, o bé una vegada i una altra era refusat pel Consell d’Aragó, sempre podia enviar una petició al monarca que, en acceptar, passava el demandant a la llista dels “seus” candidats. Com pot entendre el lector, això va degradar el prestigi i poder dels dirigents catalans, ja que les persones que aquests havien refusat tenien una via alternativa per accedir al sorteig, deixant els dirigents locals amb un pam de nas. L’efecte no era gens casual.

UN TRET QUE ES VA QUEDAR AL CANÓ

Però l’invent va demostrar tenir un doble tall perquè, si bé va aconseguir augmentar els fidels i —alhora— crear un cert canguel·lo entre la casta nostrada, va ser també un motiu constant de desgast de les relacions entre els grups dirigents de la Catalunya mutilada i el monarca castellà. Al capdavall, les classes dominants del país (haguessin lluitat en contra o a favor de Felip IV durant la guerra dels Segadors) van mantenir-se fermament partidàries del sistema legal i constitucional del país, sense baixar del burro.

Van mantenir una ferma insistència: en 46 anys es registren fins a 8 ambaixades  cap a la cort de Madrid (2), amb tota la pompa i enrenou, per demanar el retorn de les insaculacions (i altres dignitats, privilegis i fins i tot propietats confiscats al 1652).

Aquest estira-i-arronsa va provocar encara més rancúnies i malentesos entre polítics castellans i catalans, sobretot perquè des de 1652 la Generalitat, el Consell de Cent i les corporacions municipals catalanes van estar combatent contínuament als francesos i defensant la frontera, sense rebre mai cap mena de recompensació ni reconeixement. Alhora havien de mantenir un munt d’oficials i soldadesca que estaven en continu retrocés front la força cada vegada més formidable dels Borbons francesos.

Si afegim a tot plegat que entre les classes populars, malgrat l’analfabetisme evident, hi havia una certa consciència i un cert coneixement del que significaven les lleis catalanes (quan li interessava la pròpia Generalitat no se n’estava gens de recordar-les-hi), veiem clar que s’estava coent un autèntic polvorí.

Al 1687 el xoc estava servit. Crisi al camp i excés de soldadesca sobre el país, amb el pretext de les intermitents guerres amb França. Emmig de la tensió la Cort de Madrid va exercir el poder de desinsaculació i va destituir el president de la Generalitat d’aleshores: Anton Saiol de Quarteroni i Ponce de León (membre d’un dels clans nobiliaris més importants del Principat i del Regne de Granada). També alguns càrrecs més: Daniel Saiol, assessor  i germà petit del president; Josep Ciges, oïdor militar; Lluís de Valencià (assessor); i Jeroni Ferrer (assessor).

Els ministres castellans els van destituir i van prohibir que poguessin ser escollits una altra vegada. El motiu era una carta que el President havia enviat al Rei, malgrat la prohibició del Marquès de Leganés, virrei d’aleshores. Aquesta carta s’acompanyava d’un memorial (informe) dels maltractaments i les extorsions dels soldats dels terços. L’informe l’havia elaborat a partir d’un seguit de cartes dels representants municipals. El President de la Generalitat demanava solucions. Déu n’hi dó, quin delicte. Per acabar-ho d’adobar, quan els afectats anaren a Madrid, a demanar audiència, foren detinguts.

Prova de la consciència política de la ruralia del país i les classes populars d’algunes ciutats és que de mica en mica es va anar articulant una revolta pagesa (els anomenats “barretines”) que gairebé esborra la presència militar hispànica al Principat. Estaven informats dels seus drets i de les lleis catalanes i n’exigien el compliment. En el trienni 1687-1689 la reacció del camp va ser cada cop més radical i exitosa. Tant, que va acabar espantant les classes dirigents del país que els trairen i, aprofitant una nova guerra amb França, van col·laborar en la seva repressió.

CONSEQÜÈNCIA FINAL

Però això no va interrompre la lluita per recuperar les insaculacions. La pugna va continuar fins al punt que va ser decisiva en un dels moments més transcendentals de la història del nostra país: la guerra de Successió.

De fet, si tradicionalment s’havia estudiat l’entrada dels catalans a la Guerra de Successió (1705-1714) com una manera d’intervenir en la política “d’Espanya” (3) les investigacions més recents apunten com una de les causes més importants de l’aposta catalana per l’Arxiduc Carles el fet de recuperar i consolidar la situació política de 1640, i fins i tot millorar-la (4). Especialment recuperar les insaculacions.

És a dir: no volien canviar la Monarquia Hispànica sinó consolidar la sobirania de l’Estat Català i sobretot la capacitat de les institucions del Principat per regular els negocis, la navegació, les tropes i les obligacions militars. En les Corts de Felip V (al 1701) es va fer un intent de recuperar les insaculacions. Aquesta temptativa va generar una gran polèmica (en unes corts ja de per si enverinades pels aristòcrates castellans que acompanyaven el jove sobirà). Al final el Borbó va fer concessions prou generoses  però no va voler-se desprendre d’aquesta formidable capacitat de filtrar el futurs càrrecs públics catalans, i així es va guanyar un partit contrari.

Finalment, les insaculacions es recuperaren al 1705, amb les Corts del nostre Carles III, l’Arxiduc (5). I encara, reservant-se alguna petita excepció. L’estat de guerra no va permetre un desenvolupament clar dels nomenaments de càrrecs i la victòria final de la barbàrie, al 1714 va acabar de liquidar aquell punt de llum, aquella petita esperança nascuda al 1705, de recuperar i perfeccionar la sobirania completa l’Estat català.

Arribaven temps foscs.

NOTES:

(1) A l’època es feien servir altres noms per aquests càrrecs. Els consellers de la Generalitat eren sis: tres diputats (encarregats de la política) i tres oïdors (encarregats dels comptes). No treballaven per temàtiques sinó que eren escollits en funció de les tres classes socials que tenien participació activa en la política del país: la noblesa, les classes dirigents de les ciutats “lliures” i els alts càrrecs eclesiàstics (bisbes, abats i capítols catedralicis). A les ciutats no hi havia “regidors” sinó, segons les lleis pròpies de cadascuna, “jurats”, “consellers”, “paers”, etc.

(2) Es van dur a terme els anys 1653, 1654, 1657, 1660, 1675, 1678, 1686 i 1698. Segons el Consejo de Estado, a Madrid, els catalans no mereixien recompensa: «Porque en sus exteriores demostraçiones y en el de sus mismos escritos se está reconoçiendo que aunque mezclan algunas palabras de sumisión y desconsuelo, pero siempre en otras y en el modo conservan la superior y propia estimación de sí mismos, que ha sido en el dictamen del Consejo el origen de tantas desdichas.» Vindria a dir que eren “falsament submisos”. Us sona?

(3) Entre altres, vegeu Ernest Lluch (malaguanyat historiador i també polític del PSOE) o el mateix Ferran Soldevila (sovint titllat de catalanista exacerbat, però que realment va fermar les bases de la nostra història en quant a fets, tant pels historiadors d’aquí com d’arreu).

(4) Especialment el professor Antoni Simon i els seus companys, que després de més de 20 anys d’exploració intensiva de la Història Moderna de Catalunya i d’haver-se transcrit multitud de textos oficials (del Principat i de la Cort de Madrid), diaris personals de pagesos o menestrals, i altres fonts fins aquests anys ignorades, han arribat a aquestes conclusions.

(5) En referència a aquestes últimes corts dels catalans el mateix Felip V, en una carta als seus ambaixadors a Anglaterra durant la negociació de la pau de La Haia del 1713, diu que els catalans després de 1705 havíem quedat «más repúblicos que a (los) ingleses», en clara referència al grau de llibertat que s’havia aconseguit i la potència de les institucions pròpies (dins els estàndards de l’època). Gens sospitós de favoritismes, el monarca ve a dir que Catalunya era perfectament comparable a Anglaterra i Holanda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *